Se’n parla poc de la figura paterna i se’n hauria de parlar més. Els homes se senten perduts, mancats d’una herència cultural alineada amb el cor tant pel que fa als patrons de paternitat com també de la masculinitat.
Les dones també estem navegant entre el que la societat ens ha dit que hem de fer i el que nosaltres SENTIM que volem fer.
Hi ha diferents forces que tiren des de diferents costats i, sense saber massa bé des d’on col·locar-nos, estem en una generació que volem avançar i no sabem si fer-ho des d’una manera contrària als models que ens han precedit o bé integradora.
Tot això ens porta inevitablement a una meravellosa cerca d’un nou model de paternitat i de retruc de parella, que sigui vàlid per la realitat actual.
És preciós de veure aquesta dansa tant lícita i digne que estem fent homes i dones: les dones, hereves d’una llarga tradició de confinament a casa, tenim per fi (i en el millor dels casos) la disponibilitat cultural per construir-nos socialment tant dins de la família com també, ara, fóra d’ella.
Els homes, per la seva banda, se senten cridats a fer el mateix procés però a l’inrevés: trobar-se i construir-se més enllà del rol professional. Gràcies a la cultura actual, infinitament menys hermètica i dogmàtica en els seus rols de gènere, poden escoltar la voluntat del seu cor i construir una paternitat molt més present i alhora més afí al vincle que no pas al poder.
Venim d’un model de pare “absent/present” on el rol principal en la família era el de proveir diners, i la màxima funció educativa consistia en esperar a que en algun moment determinat la mare necessités “reforços” per a castigar o generar tensió alxs fillxs. Era una funció autoritària.
L’autoritarisme va fer molt de mal i això ha comportat que els pares d’avui rebutgin aquest rol. Un rol que el relacionem amb exigir obediència, disciplina, rectitud, aportar la visió de la jerarquia… Tots aquests han estat valors paterns per definició fins a dia d’avui.
Per descomptat es pot ser autoritari sense generar autoritarisme, i es pot ser pare sense col·locar-se en els antics mandats. Però com ho fem? Però com ho fem? Estem en aquest punt.
El moment històric en el que vivim demana que dins de la família puguem ser un equip. És normal que dins del nucli familiar es generin dinàmiques poc confortables i difícils de sostenir com a conseqüència de tota aquesta transformació de rols. I em refereixo que és normal perque no és gens fàcil construir nous rols dins de les famílies, estem sent pioners.
Vegem algunes d’aquestes dinàmiques:
- Quan es fuig d’una realitat es corre el risc d’anar-se’n a l’altre extrem. L’extrem oposat de l’autoritarisme és la PERMISIVITAT. I és que molts pares venen a consulta amb una profunda por a CASTRAR a les seves criatures i, en conseqüència, generen uns límits diluïts i poc consistents. En aquestes circumstàncies és molt sanador posar consciència i revisar quin concepte tenim dels límits.
- Quan el pare no sap on col·locar-se per desenvolupar la seva funció de cuidador, a vegades s’esdevé en la mare una dinàmica de rebuig cap al rol d’ell. El “tu no saps, ja ho faig jo” es viu a flor de pell dins d’una família durant els primers anys de les criatures i això genera molt de dolor, solitud i incomprensió en els dos membres de la parella.
Poder-nos revisar des d’una mirada neta i sense culpa, i senyalar totes aquelles dinàmiques que hem anat acceptant com a vàlides dins del nostre nucli familiar ens permetrà reparar-nos i seguir construint-nos com a sers humans que, independentment del bagatge cultural, podem crear estructures sanes en les que es teixeixin vincles confortables i sòlids pel cor.
