En la biografia de qualsevol persona adulta hi ha una barreja de moment alegres i moments dolorosos. Gran part de la nostra tasca consisteix en aprendre a dansar entre aquestes dues polaritats.
Les memòries emocionals de totes aquestes vivències configuren el contingut del nostre cor, i quan acompanyem a una criatura activem involuntàriament tot el bagatge de memòries emocionals i acaben barrejant-se en el dia a dia de la criança: en com posem els límits, en la paciència que tenim, en allò que ens activa la ràbia o el rebuig, etc.
La relació tant directe que hi ha entre el meu món emocional i l’actitud que tinc davant de la criança fa imprescindible que per acompanyar conscientment a l’infant m’hagi d’acompanyar conscientment a mi.
Aquesta exploració cap a dins per atendre les meves pròpies emocions em convida a construir una actitud conscient per estar en presència en el procés de criança.
A vegades, quan una mare o pare ve a la meva consulta i em comenta que no suporta un comportament concret de la seva criatura, jo acostumo preguntar si ell mateix se sent reflexat en aquest comportament. La majoria de vegades la resposta és: “sí, jo SÓC igual que ell, i em provoca molt de rebuig veure aquesta part de mi mateixa en ell”.
L’estat de presència no només implica estar en cos present per a la meva criatura, sinó també poder veure allò que ella m’està mostrant, desvinculant-ho de la meva emoció, sense prendre-m’ho com a personal i reconeixent-ho com una conducta lícita que tant sols he d’anar acompanyant per tal que poc a poc s’autoreguli.
Prendre’ns com a personal un comportament de la nostra criatura és un nus que es pot desenredar, per descomptat, però necessitem una bona dosi de treball intern.
Una segona pregunta que faig a la consulta davant d’aquest tipus de situacions és: quan eres petita, als teus pares també els molestava aquesta actitud? Com et tractaven quan la manifestaves?
I la última, gairebé més important és: “I avui en dia, com et tractes tu mateixa, convivint amb aquesta conducta? Et tractes amb bones paraules sense judicis?
És fàcil deduir que si estem internament en guerra amb el mateix tret de caràcter que ens mostra la nostra criatura ens sigui profundament complicat acompanyar-la amb una actitud lliure de judicis i d’emocions viscerals. La nostra guerra interna és proporcional a la magnitud de la guerra externa que exercim cap a les nostres criatures.
Aquesta relació tan directa és la que fa imprescindible estar en constant “mirada cap a dins” quan acompanyem als nostres fills i filles, i el cert és que afloren grans tresors quan gestem aquest compromís amb nosaltres mateixes.
El viatge intern és aquell en el que m’escolto i m’acompanyo per poder escoltar i acompanyar. I aquest acte és un regal que oferim a les nostres criatures i també a nosaltres mateixes.
Estar disposades i comprometre’ns en aquesta actitud de constant revisió interna és la brúixola que poc a poc anem calibrant per dirigint a bon port el vaixell familiar en aquest viatge tan bell i complex de la criança.
